INCERTA GLÒRIA de Joan Sales
"Em trobava a la sagristia del monestir i sentia una impressió com si l'aire fos espès i quiet com una aigua estancada; em sentia absent del món com si realment flotés en un aire espès com una aigua. La sagristia fa olor a fusta bona, de fusta antiga de cedre; una olor seca, una mica amarga; una olor ... d'ella. Ella té alguns cabells blancs, quatre potser; jo n'hi he comptat quatre. M'hi havia acostat, sentia l'olor de cedre dels seus cabells; i aquells quatre fils subtils, sorprenents, impúdics, brillaven com aquells que les aranyes filen durant la nit i que descobrim de bon matí gràcies a les gotes de rosada que el sol encara no ha evaporat. Molt tènues, molt subtis, però el fils de teranyina del matí són tan fràgils i en canvi aquells quatre cabells... Ella s'havia girat d'esquena per recollir un tros de roba de damunt la taula i vaig estar temptat de besar-la al coll, sota l'orella. No ho vaig fer i ara em reca de no haver-ho fet; jo hauria sentit allí, amb els llavis, tota la seva sang en glopades rítmiques, la seva sang que deu ser d'un vermell càlid i fastuós. Ella s'hauria tombat bruscament i en els seus ulls jo hauria llegit una immensa sorpresa _probablement fingida, ja que bé s'ho pot esperar que un dia o altre faré aquest mal pas..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies :-)